Art i Cultura | Descobrint Jean Leon

Víctor Conde: “Sóc un somiador i crec que ell també ho era. Això és el que em connecta més amb la personalitat de Jean Leon.”

Jean Leon

Jean Leon em va dir: Quin és el teu artista preferit de Hollywood? I jo vaig dir que Natalie Wood perquè sempre va ser la meva actriu preferida i em va contestar: “Érem molt amics amb la Natalie, anàvem a casa seva a passar alguna vetllada”

Dramaturg, director de teatre i cineasta. El seu treball inclou: la direcció de grans musicals com Els Miserables o Macbeth fins a la producció d’obres pròpies com Venus (en què, actualment, està immers).

Víctor Conde és un somiador que (com Jean Leon) ha tingut prou valentia de satisfer ardentment la seva vocació. Abans de començar la seva carrera va tenir l’oportunitat de dinar amb el mateix Jean Leon a La Scala. Encara recorda amb afecte la conversa que va mantenir amb ell.

En quin moment va començar la teva història d’amor amb l’art?

Sempre. Els meus pares havien estat actors de teatre. Era una cosa que sempre era a casa, fins i tot abans que jo me n’adonés. Teníem una gran llibreria i vaig començar a llegir teatre… Vaig començar a veure i llegir teatre des de ben jovenet. Al final, només m’interessava la ficció, les històries i aquesta manera de crear sentiments. En certa manera, no hi va haver una altra opció, va ser una cosa molt natural.

Ha estat difícil per a tu arribar fins aquí?

Encara no sé on he arribat. Jo vaig fent… I de cop i volta m’adono que ha passat molt de temps i que hi ha alguna cosa semblant a una trajectòria, a un cúmul de títols i d’obres que he fet. Però el que sento és diferent. Tinc la sensació que em queda molta feina per fer. Encara que sí que és veritat que m’ha costat molt arribar fins aquí. No he perdut mai la il·lusió i crec que al final aquest ha estat el motor en aquest caminar.

Has hagut de sacrificar moltes coses?

Sí, he hagut de sacrificar coses… Però no les recordo. O, si més no, no les he viscut com un sacrifici. He hagut de deixar la meva ciutat, la meva família i els meus amics. Fins i tot de vegades he hagut de viatjar, treballar a l’estranger i passar llargues èpoques lluny de casa. Tot i això, no ho veig tot com una renúncia. Ho veig com les portes que cal creuar per fer coses. No m’agrada pensar a arribar a llocs, sinó fer coses.

És curiós perquè, escoltant la teva història, descobrim un cert paral·lelisme amb la vida d’emprenedoria i aventura que va tenir Jean Leon… Creus que hi ha alguna cosa de Jean Leon en tu?

Realment crec que sóc un somiador i crec que ell també ho era. No s’entén una trajectòria com la seva sense ser una persona que tingui somnis. Jo crec que això és el que em connecta més amb la personalitat de Jean Leon. Ser un somiador.

“Crec que sóc un somiador i crec que ell també ho era”

Com va ser aquesta trobada amb Jean Leon?

Un contacte familiar (Pascual Iranzo) em va presentar a Jean Leon. Quan Iranzo es va assabentar que me n’anava a viure a Los Angeles, em va dir: “et presentaré un amic meu”. Un dia, a la seva perruqueria del Passeig de Gràcia me’l va presentar. Jean Leon em va mirar i em va dir: “Te’n vas a Los Angeles, et donaré el meu telèfon.” Va agafar un sobre i em va escriure el telèfon amb el seu nom i el del seu restaurant La Scala. Jo era molt jovenet i me’n vaig anar a viure als Estats Units perquè havia estudiat cinema a Barcelona. Em vaig agafar una maleta i em vaig plantar a Los Angeles. No coneixia a ningú, ni tenia permisos, ni visats, ni res…

Jean Leon

Què va passar després?

Quan vaig arribar a Los Angeles li vaig trucar diverses vegades fins que per fi es va posar al telèfon. Parlem d’una època en què no hi havia telèfons mòbils… Estava trucant al fix del Restaurant La Scala de Beverly Hills! Jean Leon es va posar al telèfon i em va dir: “Vine a dinar demà”, i vaig anar… Per mi va ser molt fort perquè si jo havia decidit estudiar cinema i anar-me’n a Califòrnia era, precisament, perquè era un mite del Hollywood clàssic. De cop i volta, em trobava a La Scala de Beverly Hills amb aquells sofàs vermells rodons que jo havia vist en documentals, en pel·lícules… No sabia on, però els tenia al cap! Em va convidar a dinar i vam estar en una taula menjant. Ell i jo parlant del Hollywood clàssic. Recordo que vaig demanar un plat de pasta. Després, amb els anys, vaig saber que era el plat favorit de Marilyn Monroe.

Com era Jean Leon a nivell humà?

Jo ho recordo amb molta força, amb molt ímpetu… Ho recordo un ésser amb molta determinació. En parlar, en moure’s… Recordo molt la mirada. Tenia una mirada amb foc. Era una persona que t’enfocava i travessava. Però, alhora, hi havia calidesa. No era agressivitat, era més aviat cremor. Era una persona molt impactant, que no pas imponent. D’aquelles persones que quan entres a un lloc, les notes des del primer moment. Me’n recordo de la primera vegada que el vaig saludar, amb Iranzo… Era una personalitat.

“Jean Leon tenia foc a la mirada”

Magnetisme…

Sí, totalment. I sobretot en parlar. Era molt concret. Recordo diàlegs que vam tenir. En recordo la veu, que era molt directa i que et prenia l’atenció quan et parlava. Recordo que em feia pensar que havia de mesurar molt bé allò que li deia per poder estar en sintonia.

Jean Leon

Et va donar algun consell?

Més que consell, recordo alguns missatges. El to de la conversa va canviar quan vam començar a parlar del Hollywood clàssic. Ell em va dir: “Quin és el teu artista preferit?” Jo li vaig respondre que Natalie Wood i em va començar a explicar que era molt amic de la Natalie. De fet, em va comentar que havia estat a casa seva. A partir d’aquí, la conversa es va convertir gairebé com una ficció… Com una pel·lícula! De sobte apareixien a la conversa de manera molt natural i quotidiana, noms com Marilyn Monroe o James Dean o Natalie Wood… Com a persones reals! No com a personatges mítics d’una fantasia de Hollywood.

Quina meravella!

Recordo que va passar una cosa màgica i la conversa va ser molt bonica. L’he recordat molt des de llavors. He conservat durant molts anys el sobre amb el telèfon de Jean Leon escrit a mà, fins que un dia va desaparèixer com desapareixen les coses… Però potser un dia torna a aparèixer. Les coses van i venen.

Com va ser menjar a La Scala?

Per mi La Scala era el paradigma del cinema dels anys 50 o 60. Tu entraves allà i veies un decorat que havies vist en moltes pel·lícules. El que més recordo eren aquells sofàs vermells, rodons, on s’asseien les estrelles. Els havia vist, crec, en pel·lícules, documentals, fotos. Era un lloc amb unes vidrieres que filtraven molta llum. Nosaltres seiem en una taula a prop d’un vidre amb llum. Era un lloc molt càlid, molt mediterrani. Et podies passar hores!

“Per mi La Scala era el paradigma del cinema dels anys 50 o 60”

Vau beure un vi Jean Leon, suposo…

En aquell moment era molt jove i no coneixia tota la història del mite. Em va impressionar molt veure el seu nom a l’etiqueta de l’ampolla. En aquell moment no sabia ni que existia un vi amb el nom de Jean Leon… A partir d’aquell moment es va convertir en el meu vi de capçalera. Jo quedava molt bé als sopars quan portava un vi de Jean Leon i els hi explicava: “Jo he estat amb Jean Leon menjant a La Scala”. Recordo un dinar que vam fer a casa de Jorge Sanz. Va arribar en David Trueba i va portar una ampolla de Jean Leon i va dir: “Porto el vi de les estrelles”.

Quina és la clau per ser un bon director?

Ser permeable. Deixar que l’energia del moment i els actors pugui fluir. Observar i saber agafar i reciclar. El treball de director té el 90% de psicòleg i el 10% de guarda urbà… La psicologia és molt important. El director de cinema o de teatre té molt a veure amb el director d’orquestra. Té molts instruments i ha de fer que la melodia soni. El fet de ser permeable crec que és el que més m’ajuda.

Hi ha alguna obra de la qual estiguis especialment orgullós?

L’obra de què n’estic més orgullós és Venus perquè va ser la primera obra que vaig dirigir com a autor. Havia dirigit altres obres abans, però mai obres pròpies. Jo vaig ser molt amic d’Ana Diosdado, la dramaturga, i ella sempre m’animava a escriure. Em deia: “Has d’escriure, tens moltes coses per explicar”. Va arribar aquell moment i vaig dir, ho intentaré i vaig escriure la meva primera funció que va ser Venus i d’aquesta saga hem aconseguit rodar una pel·lícula que és, a més, la meva primera pel·lícula com a cineasta. Al final s’ha tancat el cercle! Vaig començar al cinema, vaig anar al teatre i gràcies al teatre he tornat al cinema.

A Venus, s’entrellacen diverses històries d’amor… A l’amor hi ha més casualitat o causalitat?

Jo crec que hi ha una capa de causalitat que amaga moltes coses. Hi ha uns fils invisibles que ens guien i ens atrauen. Com a éssers humans no estem capacitats per entendre’ls i els disfressem de casualitats. Hi ha uns llenguatges que no comprenem i que a mi em diverteixen molt i m’apassiona estudiar-los. És un constant en què jo he escrit.

Què és per a tu art i cultura?

Per mi l’art és una cosa i la cultura és una altra. L’art és a prop de la ciència, de la creació. La cultura té a veure amb la política o el negoci. Depenent d’on estiguem la cultura té un preu o un altre.

Jean Leon

L’esperit Jean Leon a Víctor Conde

Amb quin valor t’identifiques més amb Jean Leon?

Crec que sóc un somiador i crec que ell també ho era. Això és el que em connecta més amb la personalitat de Jean Leon. Ser un somiador.

Quin és el teu vi Jean Leon preferit?

El meu preferit és el Vinya Le Havre. M’encanta.

Què t’agrada fer al teu temps lliure?

M’agrada caminar sense rumb per la ciutat i fer fotos analògiques.

Defineix-te amb una paraula

Apassionat.

Com definiries en una sola paraula la teva carrera professional?

Críptica, perquè jo quan miro enrere veig moltes coses diferents.

Quan eres petit que volies ser?

Jo volia ser espia internacional.

I de gran?

Espia internacional (entre rialles). Encara sé que ho puc aconseguir.

Si poguessis sopar amb qui volguessis, qui seria?

Amb Jean Luc Godard perquè m’apassiona el seu cinema, la seva personalitat i crec que seria molt interessant i molt divertit sopar amb ell.