“Si volem ser justos, hem de abraçar la diversitat humana”.


José Manuel Torres Morán

Steve Anderson (Londres, 1964), professor de Física i xef. Va arribar a València a principis dels anys 90 i immediatament es va deixar seduir per una ciutat on hi resideix des de llavors i en la qual dirigeix ​​dos reconeguts restaurants: Ma Khin i Baalbec. D’ascendència birmana per part de la seva besàvia materna, ha plasmat amb la seva germana Bridget la motivadora història de la seva família en un llibre de recent aparició titulat: “Una historia de Birmania: cocina, familia y rebelión”.

De quina part de Londres ets?

Sóc de Hackney, un municipi situat a l’est, fet que em converteix en “cockney”, ja que tal com es diu, vaig néixer sota el so de les campanes de l’església de St. Mary-le-Bow. Els meus pares havien estudiat medicina i les seves primeres feines van ser en hospitals londinencs. Vivíem tots junts a Victoria Park en una casa de protecció oficial: el meu pare Gerald, que és pneumòleg; amb la meva mare Rosemary, que és radiòloga; després hi havia la meva germana Bridget, que acabaria sent catedràtica d’Universitat a Bristol; el meu germà, Michael, que actualment treballa a la banca; Anthony, que és especialista en màrqueting; i jo, l’Steve, que sóc físic de formació i xef – diguem-ne – per pur enamorament.

Parla’m una mica dels teus pares. Com es van conèixer?

És una història que ens agrada molt explicar a la nostra família, ja que tots dos van intimar i es van enamorar a la universitat durant una classe d’Anatomia mentre compartien un cadàver. Tot molt romàntic! (Rialles).

Ho expliques, en certa manera, com una història d’amor idíl·lica.

Doncs la veritat que és no ho va ser. Les relacions en la meva família sempre són difícils. El meu pare era d’una família molt catòlica d’origen irlandès i la meva mare era filla d’un budista i una anglicana. Tot molt complicat.

Era una qüestió religiosa o també racial?

Bé… he de dir que la meva mare, amb els seus antecedents birmans, era inoportunament molt fosca de pell per l’Anglaterra de finals dels anys 50, cosa que no agradava a la família del meu pare, que era molt tradicional. Però finalment es van casar i, 60 anys després, segueixen junts.

Aquest episodi i altres poden llegir-se en un llibre que has escrit al costat de la teva germana Bridget titulat: “Una historia de Birmania: cocina, familia y rebelión”. A qui se li va ocórrer la idea?

La gènesi del llibre va començar fa molts anys, però no ha pres forma fins ara. Tot va arrencar quan la meva germana Bridget, després de finalitzar els seus estudis universitaris, se li va ocórrer gravar cintes conversant amb la nostra àvia Grandy, que era una gran narradora d’històries i sabia moltes coses de la nostra família.

A la portada del llibre apareix una fotografia de la teva besàvia Ma Khin, eix fonamental sobre el qual transita tot el llibre.

Així és. Tant la vida de Ma Khin com les seves experiències mereixien ser explicades. La nostra exòtica genealogia comença amb ella i amb el meu besavi William Carr. Cal traslladar-se a la Birmània de finals del segle XIX, avui Myanmar, per visualitzar mentalment un jove magistrat britànic destinat a un lloc exòtic i desconegut per a ell, en plena època del major auge del colonialisme britànic. Un dia, mentre passejava per un mercat, va observar a una joveníssima birmana anomenada Ma Khin que venia purs asseguda a terra i de la qual es va enamorar. Es van enamorar i van anar a viure junts. Per descomptat, el meu besavi la va prendre com el seu concubina perquè era el que els britànics ben situats feien en aquells dies i van tenir dos fills. Però més tard, i malgrat les reticències d’una societat marcada per la intolerància, la xenofòbia i el classisme, van contreure matrimoni. Una cosa que ni el mateix germà del meu besavi va acceptar ni va comprendre mai.

En el llibre es parla de com era la luxosa vida dels teus besavis a Rangun, però també del descens als inferns.

Ells vivien una vida de somni a Birmània amb tota mena de luxes, amb servents, festes i carruatges. Una cosa que s’acaba de manera abrupta quan, durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos envaeixen el país i han de fugir per exiliar-se a l’Índia.

La teva àvia Grandy, sense la qual no existiria aquest llibre, també apareix com un gran personatge.

Sí, perquè, a més, era una persona molt intel·ligent i amb un gran sentit de l’humor. Quan ella i la seva família van traslladar-se finalment a viure a Gran Bretanya, ella percebia el racisme però, alhora, s’ho prenia amb prou filosofia. Hi ha una anècdota que parla molt de la seva forma de ser i que mostra el seu divertit i enginyós caràcter: quan se la quedaven mirant pel carrer i li preguntaven d’on era, sempre contestava amb un perfecte accent anglès, un tant posh, que ella era “esquimal”!

“Una historia de Birmania: cocina, familia y rebelión” és un llibre que es llegeix amb interès.

Doncs gràcies per entendre-ho així! Ha estat el colofó ​​a aquestes converses amb Grandy i, alhora, un homenatge a les dones de la nostra família. Crec que resulta grata la seva lectura perquè denota una treballada investigació històrica que combina records familiars amb esdeveniments històrics rellevants esdevinguts durant el segle XX. D’altra banda, es recullen també receptes de cuina del sud-est asiàtic explicades de forma senzilla perquè puguin ser compreses per un lector occidental. El llibre s’ha presentat a Espanya i també a Anglaterra. Estem molt contents amb les crítiques i l’acceptació rebudes fins al moment!

Quina és la teva opinió personal sobre la intolerància i el racisme?

Penso que, si hi ha una cosa que compartim tots els éssers humans, és precisament la nostra humanitat. Si volem ser justos, hem de abraçar la diversitat humana, partint de la base que tots tenim els mateixos drets fonamentals. Reconèixer la nostra responsabilitat cap a l’altre (perquè històricament el poder ha tractat de manera injusta a la immensa majoria del món), i lluitar per compensar aquestes injustícies, és una tasca fonamental.

¿La cuina ha estat sempre una constant en la teva vida?

Realment no, tot i que he de confessar que sempre m’ha agradat cuinar. Quan era petit, entrava a la cuina mentre la mare preparava plats increïbles, doncs ella tenia una gran cultura gastronòmica indo-birmana que va rebre de la meva àvia Grandy.

Tu mateix dius que la cuina et va enamorar. Com et va aconseguir atrapar perquè deixessis la docència i acabessis dedicant-te a ella professionalment?

Quan vaig arribar a València, primer vaig ser professor d’anglès, bàsicament perquè no parlava res d’espanyol, i més o menys a l’any vaig poder donar finalment classes de Física a una escola. Durant un estiu vaig tenir l’oportunitat d’anar a treballar com a ajudant a una escola de cuina a Itàlia. Allà vaig estar amb un xef molt conegut a Gran Bretanya, Alastair Little, del qual vaig aprendre molt. Això va ser el detonant perquè decidís canviar de professió.

El teu restaurant Ma Khin Cafè, que va obrir les portes el 2014, als baixos del Mercat de Colom de València, porta el nom de la teva besàvia. Quin tipus de cuina mostres aquí?

Presento una proposta gastronòmica asiàtica fortament vinculada amb la història, a la qual anomenem “decolonial Asian food”. La nostra cuina es pren la història i el menjar amb serietat, respectant les tradicions culinàries, promovent la trobada i l’intercanvi cultural i anticipant-se a un futur en el qual les persones seran tan ben acollides com les seves gastronomies.

Fa uns mesos que has obert un nou restaurant al centre de València al qual has anomenat Baalbec. Quina és la teva proposta?

Elaborem una cuina de l’altra riba de la Mediterrània. Gastronomia de països de l’est com: Líban, Turquia, Grècia, Palestina, Síria, Israel… És una culinària que m’atrau perquè encara que és diferent, s’elabora amb productes estacionals que podem trobar a València sense problema. És, precisament, aquesta diversitat, la que desitjo mostrar. A la nostra carta hi ha plats casolans i tradicionals que es mengen habitualment a moltes llars de nacions que ocupen aquesta franja de la Mediterrània.

Finalment … Què els recomanaries als joves emprenedors que vulguin obrir el seu propi negoci de restauració?

Quants consells es podrien donar com a resposta! Diferencia’t de la competència, controla les teves despeses, prioritza sempre la qualitat, escolta els teus clients i també els qui treballen amb tu… Però em quedaria amb aquesta meravellosa frase de Maya Angelou, l’escriptora, poeta i activista nord-americana pels drets civils: “Pot ser que les persones oblidin allò que hagis dit o fet, però sempre recordaran com els vas fer sentir”. Així que la meva recomanació seria: empatitza amb els teus clients i fes-los sentir-se feliços!


Petites degustacions

Millor moment per a prendre una copa de vi.

Un bon vi és com un bon amic. En un moment dolent, pots recolzar-te en ell, però realment poc pot fer per ajudar-te més que ser-hi. És molt millor buscar-lo en els bons moments i compartir amb ell les alegries de la vida.

Una cançó per a degustar un vi.

Senza Fine de Gino Paoli. És un petit recordatori que cal viure el moment.

Un racó on et perdries.

A l’illa de Skye (Escòcia).

Què fas en el teu temps lliure?

M’encanta viatjar sense rumb, perdrem en camins, mercats i països sencers.

Un defecte i una virtut.

Penso que (gairebé) tothom és bo. Defecte: Encara no sé si això és una virtut.

Què volies ser de petit? I de gran?

Amb 8 anys em vaig comprar un llibre: : “Enséñate a ti mismo gestión y dirección de hoteles y restaurantes”. Vaig ser molt precoç! Ara, de gran, vull seguir sent jove, almenys d’esperit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Accepto que JEAN LEON, SLU, tracti les meves dades de caràcter personal per tal de gestionar les publicacions que vostè realitzi al nostre blog.

Us informem que les vostres dades personals introduïdes a través de la secció corresponent del lloc web http://www.jeanleon.com (blog Jean Leon), així com les que, si escau, pugueu facilitar en el futur en el marc de la vostra relació amb aquesta entitat, seran tractades per JEAN LEON, SLU, amb la finalitat de gestionar les publicacions que vostè realitzi al nostre blog. Per exercir els vostres drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació del tractament i portabilitat de les vostres dades, com també per revocar el consentiment donat per a la tramesa de comunicacions comercials, us podeu adreçar per escrit a Chateau Leon, s/n, 08775 Torrelavit (Barcelona) o mitjançant correu electrònic, amb la referència “Dades personals”, a l’adreça dataprotect@jeanleon.com, en ambdós casos cal adjuntar-hi una fotocòpia del DNI o del passaport. Si desitgeu ampliar la informació sobre el tractament de les vostres dades de caràcter personal, accediu a la nostra política de privacitat a través de l’enllaç següent: https://www.jeanleon.com/politica-de-privacidad/. Fent clic al botó d’enviar, accepteu la política de privacitat.