Persones Inspiradores |

“S’ha de viure cada instant de la vida. Ser positiu i mantenir l’ànima desperta”

Un accident de trànsit quan només tenia 18 anys va deixar a la Noe Gaya en cadira de rodes. Dos dècades després, la seva fortalesa i el seu esperit de sacrifici son un exemple de com afrontar la vida malgrat les adversitats. Escriure i pintar son les seves vies d’expressió i de comunicació. Gaudir de cada moment i viure la vida tal i com l’ha preparat el destí. Així es i pensa Noe Gaya.

Sempre has estat una persona molt compromesa amb l’acció social. És un sentiment innat o de cop se’t desperta en un moment determinat de la vida?

La veritat és que ja es neix amb aquest sentiment, sempre m’ha agradat escriure el que em corre per dins. També he sigut sempre molt emotiva.

20 anys de l’accident que va canviar la teva vida. 20 anys d’autosuperació i lluita constant. D’on vas treure la força per seguir endavant?

Si, la lluita continua perquè hi ha alguna cosa que em diu que no em rendeixi, que segueixi lluitant. He tingut molta força gràcies a l’amor de la família que també són àngels per mi i a poc a poc he aconseguit moltes coses. De vegades miro el camí que he fet i el que estic fent i realment estic molt orgullosa de mi mateixa. No sé fins on arribaré ni com acabarà tot però segueixo, em mantinc positiva esperant els regals que la vida em va oferint. De moment no em puc queixar.

Què li passa pel cap a una adolescent de 18 anys després d’un accident com el teu?

Doncs infinitat de pensaments. És una situació molt estranya, confusa i obscura. No sé com he arribat a passar aquell temps tan dur. Poc a poc estic força millor i animada i la gent del meu voltant també. Això també m’està ajudant molt a seguir amb ganes de viure.

L’any 2015 vas escriure el “Camí de la Papallona”, han passat 5 anys i recentment has escrit un conte de contes infantils. Què significa per tu escriure?

Sí, primer vaig fer el llibre, quan estava en un moment difícil però amb molta fe, esperança i força. És on parlo de sentiments, emocions i sensacions que he anat sentint des de l’any 2000, quan vaig tenir l’accident de trànsit. En primera persona expresso què ha significat per a mi i els meus aquest gir de vida. Va ser un procés dur acabar-lo. Amb la meva limitació no és tan senzill escriure, ja que necessito un programa que em facilita l’ordinador. Amb molta paciència he de buscar les lletres en un abecedari digital i amb el dit gros de la mà dreta i un polsador, clicar aquella lletra que vull. Vaig estar uns dos anys aproximadament escrivint. Així i tot, espero que hagi servit i serveixi per despertar el cor i la ment de moltes persones. Aquest és el principal objectiu.

Aleshores, anys després, em va caure del cel un àngel que em va ajudar a poder editar el meu primer conte: “Aprenent a volar”. El Raul Arenas es va proposar el repte solidari de recórrer 190 km i amb l’ajut de patrocinadors i donatius va fer realitat el meu somni. Amb tot allò que va recaptar em va finançar el conte del qual us parlo.
Per mi escriure ho és tot, és la meva forma de comunicar-me.

L’art ha estat una de les teves vies d’escapament i d’expressió. Sempre has tingut interès pel món de l’art i la cultura?

Sí, ha sigut una manera de poder tirar endavant i ressorgir de les cendres. I mira que a mi l’art abans de l’accident no m’agradava. En canvi, en el seu moment em va distreure i em va ajudar econòmicament a mi i als meus pares. Sort de la meva mare que em va recolzar i així a les dues també ens va anar molt bé.

Ets conscient que la teva experiència és de gran ajuda per a persones que han viscut una experiència similar a la teva?

Sí, en soc molt conscient.

Si poguessis parlar amb cada una d’elles que els diries?

Que tinguin fe, esperança i harmonia en la família, que tinguin ganes de viure i esperar els regals que ens dóna la vida. També que agraeixin el simple fet de llevar-nos cada dia, que el temps passa molt de pressa i amb un instant tot pot canviar.

La teva discapacitat no t’ha impedit pujar muntanyes. Com recordes la iniciativa dels “5 cims”? i tota la implicació d’atletes d’elit que van col·laborar?

Van ser moments molt especials, ja que em sentia molt a gust allí amb amics que em van ajudar a volar encara que fos només per moments i per dins. Van col·laborar moltes persones, vaig estar molt contenta i tinc molt bon record.

Parla’ns de la teva mare, de la teva família i com d’importants han estat a la teva vida.

La meva mare és el meu àngel, la que més em coneix. Una gran persona lluitadora, la que mai m’ha deixat. De fet els meus pares són el meu motor, les meves cames i els meus braços. La veritat és que no puc estar més ben cuidada. Em fa falta tot però alhora ho tinc tot. La meva germana, el meu cunyat y les meves nebodes també han estat sempre al meu costat. A poc a poc he anat evolucionant, em trobo molt millor, ells estan millor i tots vivim millor.

Tens al cap algun nou repte?

Continuar perseguint els meus somnis i alguns desitjos. De moment, visc el dia a dia i la resta de la meva vida estic esperant els regals que la pròpia vida m’ofereix, però sempre gaudint de la segona oportunitat que se’m va donar.

Com t’agradaria viure al llarg de la teva vida?

Tal com m’ho ha preparat el destí.

Quin consell ens donaries per viure la vida amb més optimisme malgrat les dificultats?

Viviu cada instant que ens dóna la vida. S’ha de ser positiu i mantenir l’ànima desperta, alegre i positiva tot i les complicacions que se’ns plantegen.

Petites degustacions

Un racó en el qual et perdries.

Una illa amb un llac d’aigua turquesa amb dos dofins, que pogués jugar amb ells i acariciar-los i que hi hagués una cabana on pogués sentir i observar el paisatge.

Què és el que més t’agrada fer?

M’agrada molt prendre el sol i notar la seva escalfor.

Un defecte i una virtut.

Un defecte que tinc és que no controlo segons quines situacions quan la ràbia s’apodera de mi. Una virtut és que tinc molta empatia.

Què volies ser de petita? I de gran?

Doncs a mi sempre m’han agradat els nens petits i de gran vaig estar treballant en una escola bressol. M’agraden els nens però després de l’accident m’agrada molt la roba i anar ben vestida