Persones Inspiradores |

“Quan un fa el que vol, renunciar a hores de son, no és una gran renúncia”

Mercedes Balcells és enginyera biomèdica i coordina el programa I+D+i del IQS-MIT. Viu entre Barcelona i Boston i la seva passió, determinació i esforç li han permès complir el seu somni de petita: ser investigadora. Les noves tecnologies li permeten estar en contacte diari amb la seva família i amics i a nosaltres ens ha anat genial per fer-li aquesta entrevista.

 

Com es pot arribar a ser investigadora del MIT?

Amb molta determinació i esforç. M’atreviria a dir que es necessita una o dues neurones que connectin (15% intel·lecte innat), molt treball (80% esforç) i, com en tot, una mica de sort (5%). Ha de ser alguna cosa gairebé vocacional, perquè sinó et quedes en el camí.

 

Què espera l’organització de cadascun dels investigadors?

Que la nostra investigació tingui impacte en la societat. En el meu cas, en el camp de les ciències de la salut i tecnologia, que es tradueixi en millors solucions per a la pràctica mèdica actual. Això vol dir avançar la frontera del coneixement, publicar i/o patentar, i aixecar els fons necessaris per poder fer-ho mitjançant convocatòries competitives i col·laboració amb la indústria.

 

Explica’ns què fas al MIT

Divideixo el meu temps en quatre grans tasques. Superviso els resultats obtinguts en els projectes d’investigació que duen a terme els meus estudiants de màster o doctorat. Venc aquests resultats per aconseguir finançament per seguir estudiant. Llegeixo, penso, parlo amb col·laboradors i provo coses noves. I finalment col·laboro en programes internacionals de MIT.

 

En què se centren els teus projectes?

En tractar d’entendre els mecanismes pels quals les cèl·lules que formen els nostres teixits i òrgans interaccionen amb el seu entorn, amb les cèl·lules veïnes i amb els estímuls mecànics als quals estan exposades (es defineix amb una paraulota que espanta qualsevol: “mecanotransducció”).

Són aquestes interaccions les que dicten la diferència entre salut i malaltia i expandir el coneixement en aquesta àrea és clau a l’hora de pensar en diagnòstic primerenc de malalties cardiovasculars i neurodegeneratives i de proposar teràpies adequades.

 

Hi ha hagut algú que t’hagi marcat significativament en la teva carrera professional?

Moltíssimes. Des dels meus pares, que sempre em van animar que seguís cadascun dels meus somnis sense rendir-me, fins a professors de secundària i batxillerat en la meva escola, La Vall, que em van ensenyar amb els llibres de text el que es coneixia, però van emfatitzar el que faltava per descobrir i van despertar la meva curiositat.

No puc oblidar el meu pas per l’Institut Químic de Sarrià, on professors com els Drs. Molins, Nomen, Victori, Borrell, Espeso, o Nonell em van donar totes les eines per poder resoldre problemes complexos i valuosa experiència pràctica al laboratori.

Sens dubte, no seria qui sóc sense la persona que em va obrir les portes de MIT fa 17 anys, i que encara avui és el meu mentor, el meu model d’investigador-professor compromès amb la societat i un gran col·laborador, el professor Elazer R. Edelman.

 

Has hagut de renunciar a moltes coses?

No, almenys no conscientment. Quan un fa el que vol, renunciar a coses pràctiques com a algunes hores de son quan s’ha d’entregar un projecte, no es veu com una gran renúncia.

Si vols alguna cosa amb força suficient, no deuries sentir que renúncies a res. En el meu cas, jo sempre he volgut tenir-ho tot: família, carrera científica i nexe actiu amb el meu país.

És possible, només és necessari voler-ho i ser conscient que no es pot ser la millor mare, la millor científica i la millor directora de programa internacional de MIT amb el nostre país; però segurament no és necessari ser la millor, n’hi ha prou amb ser-ho el millor possible, donar-ho tot en tot moment; en el meu cas fins ara ha estat suficient.

 

Hi ha hagut algún moment que hagis pensat tirar la tovallola?

Quan fas milers de coses, i més en investigació, hi ha un alt percentatge que no surten, però també sempre hi ha almenys una que sí que surt. Cada dia trobo aquesta única causa per la qual no tirar la tovallola.

Pot ser un correu d’un alumne dient-me que la seva estada en el meu laboratori li va canviar la vida; pot ser una conversa amb la mare d’un nen que en un accident va patir cremades en el 70% del seu cos agraint-me que m’hagi dedicat al camp de l’enginyeria de teixits; pot ser, encara que és menys freqüent, un gran resultat o una acceptació d’un projecte; o simplement la meva filla petita dient-me que de gran vol ser com jo o millor: investigadora, professora i tenir 5 fills!

 

És complicat compaginar la teva vida professional amb la teva vida personal?

Mentiria si digués que és fàcil. Requereix tenir les prioritats molt clares en cada moment, ser sempre extremadament eficaç, tenir cintura i espontaneïtat per esquivar les dificultats que sorgeixen cada dos per tres (si pot ser amb un somriure) i un gran equip humà al treball i a casa.

Quan la meva filla Isabel va complir 5 anys havia creuat l’Atlàntic com 50 vegades. Aterrava a Barcelona i a l’aeroport se la quedaven els avis mentre jo sortia disparada a una reunió o donar una conferència. De forma similar, a Boston, el meu marit i família política han jugat un paper essencial en les meves anades i vingudes.

Tinc la sort que el meu equip d’estudiants i col·laboradors, a cavall entre MIT i Barcelona, està integrat per persones excepcionals que comparteixen valors i motivació amb mi.

 

Quins han estat els moments més importants de la teva vida?

Han estat tres. La defensa de la meva tesi doctoral a Alemanya que em va obrir les portes de MIT el 9 d’abril del 96. El naixement de les meves filles, Isabel i Sofia. I finalment, la primera vegada que vaig obtenir cartílag artificial regenerat al laboratori (6 de gener de 2015).

 

El talent es pot aprendre o és innat?

Es neix amb algun talent, però és la base, l’educació, l’esforç i un ambient que nodreixi, quan es pot fer créixer exponencialment i donar fruits que superin la previsió més optimista.

 

Comentes que tens 3 fills. Les teves dues nenes i Regenear. Explica’ns en què consisteix la teva empresa i perquè vas decidir muntar-la.

Regenear, com moltes iniciatives amb èxit, va néixer d’un tema personal combinat que en lloc de convertir-se en desgràcia, va ser una oportunitat de portar al mercat molts anys d’investigació en enginyeria de teixits per una aplicació concreta, la regeneració de cartílag facial.

La meva fillola, l’Andrea, va néixer amb micròtia, que significa orella petita, i buscant solucions possibles amb els seus pares ens vam adonar que les existències no ens convencien. D’allà va sorgir la idea de desenvolupar i comercialitzar cartílag regenerat a partir d’una petita biòpsia del mateix pacient.

 

Regenear col·labora amb algun hospital?

Amb l’hospital Sant Joan de Déu. El Dr. Paco Parri, cirurgià pediàtric en reconstrucció facial, juga un paper fonamental en el projecte. És a través seu que vam fer un pas de gegant: de la fase de laboratori i preclínica, a treballar amb biòpsies extretes dels seus pacients, que d’altra manera serien descartades.

 

Què ens presenta la ciència i la investigació en els pròxims 5-10 anys. Hi haurà molts avenços en la medicina?

El segle XX va ser el de la Física i estic convençuda que el segle XXI és el de la Biologia, que ens permetrà guanyar-li la batalla a moltes malalties que avui en dia no tenen cura o la cura arriba tard o acompanyada per múltiples efectes secundaris.

 

T’agradaria tornar a Barcelona? Què és el que més trobes a faltar?

Amb els meus projectes d’investigació i d’internacionalització tinc l’excusa perfecta per visitar Barcelona 3-4 vegades a l’any. De fet, sento que mai he marxat. Trobo a faltar el dia a dia, el frec, amb família i amics de tota la vida, però amb les noves tecnologies, porto molt millor aquesta falta.

 

Què et queda per fer?

Molt. M’agradaria contribuir a consolidar la col·laboració internacional entre Europa i els Estats Units de forma que la ciència avanci el més ràpidament possible i els seus resultats es converteixin en noves i millors solucions per als pacients.

 

PETITS TASTETS

 

T’agrada el vi
M’encanta.

 

Quin és el millor moment per prendre una copa de vi?
Dos moments: Rodejada d’amics i família. Després de la feina, mentres cuines un bon sopar.

 

Una cançó per degustar un bon vi?
No em ve al cap una única cançó. Depèn de amb qui estigui, a on estigui i de l’estació de l’any.

 

Un racó en el qual et perdries
A la Cala Saona de Formentera per gaudir de la posta de sol o a Prats de Moixaró, per sobre els boscos de Riu de Cerdanya.

 

Què fas en el teu temps lliure?
El passo amb la família i els amics.

 

Un defecte i una virtut.
Defecte: Autoexigència quasi malaltissa. Virtut: Creure que amb esforç, tot és possible. Mai em rendeixo.

 

Què volies ser de petita?
Investigadora.

 

I de gran?
Investigadora, mare, professora, mentora, emprenedora, internacional…De gran em vaig adonar que volia ser moltes coses i ningú em va dir que sigués impossible.