“La Força d’un destí”, la novel·la de l’escriptor Martí Gironell, guardonada amb el Premi Ramon Llull i inspirada en la vida de Jean Leon, el fundador del celler, ja és a les llibreries.  Hem parlat amb el seu autor per saber què hi ha darrere de les més de 300 pàgines del llibre.

És el teu vuitè llibre, i és la novel·la que ha rebut el guardó més important de la literatura catalana. Què significa per tu aconseguir el Ramon Llull?

Em fa molta il·lusió que aquesta novel·la vagi acompanyada d’aquest guardó. El Premi Ramon Llull té, com la novel·la i la història, un peu aquí a casa i l’altre a fóra, amb un clar vessant internacional. Per això m’hi vaig presentar. És una història potent, arrelada amb un element molt nostre com és el vi, en una terra molt vinícola com el Penedès i amb uns anhels d’anar cap a fora, de créixer, que era el que perseguia Jean Leon.

Quan vas sentir per primer cop el nom de Jean Leon?

Aquí, en aquestes quatre parets on som ara, a la Vinoteca Torres de Passeig de Gràcia de Barcelona. El diari El Mundo estava preparant un especial per Sant Jordi i ens van convocar a diversos escriptors perquè perquè parléssim sobre les possibles adaptacions de les obres literàries a altres formats. La taula rodona la presidia una ampolla de Jean Leon i ens van explicar la seva història amb l’objectiu de fer-nos veure que aquella vida donava per fer una novel·la o una pel·lícula. Vaig escoltar-la i ‘em van caure els mitjons a terra’…

Vas pensar que era el moment de fer-ho?

Totalment. Vaig mirar als companys i els vaig preguntar si algú volia fer alguna cosa. Ningú es va pronunciar i en aquell moment me la vaig adjudicar.

Vas pensar que a part d’una vida de pel·lícula, Jean Leon havia de tenir una novel·la…

Exacte. Vaig creure que era el terreny on em podria desenvolupar millor. Vaig arribar a casa i el primer que vaig fer va ser començar a buscar informació, cercar contactes, llegir…

Parla’ns del procés. Com t’has documentat?

Vaig estar en contacte amb el Jaume Rovira, el seu primer o l’Anna Carrión, la germana petita de Jean Leon, que té el seu record molt present. També amb el seu fill, que vaig conèixer en una trobada a Barcelona que ens va organitzar la Mireia Torres, directora general del celler, i la Mª Antònia Rovira, responsable de comunicació, amb les quals també hi he parlat. També vaig llegir la biografia que li va fer fa uns anys el Sebastian Moreno. Mirant fotografies, consultant articles dels anys 50 dels EUA o de casa nostra, parlant amb enòlegs o llegint obituaris del Washington Post o del New York Times… Una mica de tot!

També amb el documental que li va dedicar l’Agustí Vila ara fa uns anys…

Sí. A més, en aquell documental quan parla en Paul Newman serveix per entendre moltes coses de com va anar la seva relació amb Jean Leon després de la mort de James Dean, la seva ànima bessona. En aquell moment, a Newman li plouen tots els papers de Dean però no els vol fer. Té una crisi personal i d’identitat i si no arriba a ser per Jean Leon, Paul Newman no hagués sigut qui va ser.

La novel·la servirà per conèixer trets de la personalitat de Jean Leon que no coneixem?

Sí. Quan la història tenia prou consistència, li vaig deixar llegir a la seva germana (Anna Carrión). Quan la va llegir em va trucar i em va dir: és ell. Clar, quan algú tan proper et dóna la seva aprovació, penses: ja està, anem bé.

Descobrirem coses inèdites?

Sí, la novel·la serveix per conèixer detalls de la vida de persones que són molt conegudes, que fins ara no sabíem. Hi ha de tot i algunes me les guardo per explicar-les a les presentacions del llibre. Hi apareixen anècdotes amb Marlon Brando, Salvador Dalí o Alfred Hitchcock, per dir-ne tres, i sempre relacionades amb el món del vi o la gastronomia.

De la manera que ho expliques sembla que t’has divertit escrivint el llibre…

Home, tu diràs! Són personatges que tothom coneix i t’hi has d’acostar amb molt respecte.  Són històries que donen per molt. Saber què poses i què treus és un sacrifici important. He agafat els personatges més importants com Frank Sinatra, James Dean, Marilyn Monroe, Ronald Reagan i JFK, i partir d’aquí he anat teixint la història.

Per què creus que tothom li tenia tanta confiança?

Perquè era el gran confessor de les estrelles. Les escoltava, prenia nota mentalment i sempre sabia què volia cadascuna d’elles. Per això l’adoraven. Tenia molta mà esquerra, gairebé feia més de diplomàtic que d’una altra cosa. Jo el definia com el ‘director de les estrelles a la seva vida quotidiana’. Com el seu pare espiritual.

Què has pogut esbrinar sobre l’últim sopar de Marylin Monroe? Va ser ell qui li va servir?

N’estic convençut. A l’Scala tenien el servei a domicili i amb els clients preferents era ell mateix qui anava a les cases. A part d’aquesta anècdota, n’hi ha d’altres on apareixen el Frank Sinatra, el James Dean o el Ronald Reagan que també he pogut contrastar amb mitjans de comunicació com el Washington Post o el New York Times. Jo li dono total credibilitat.

Precisament, James Dean protagonitza la portada de la novel·la. Com és que has escollit aquesta imatge?

Perquè és una imatge que et convida a viatjar a l’època daurada del Hollywood dels anys cinquanta. Hi apareix l’elegància de James Dean perquè és un personatge cabdal a la vida de Jean Leon i en el relat d’aquesta novel·la. Una història que et farà somiar tocant de peus a terra.

Quin és el capítol de la vida de Jean Leon que més t’ha impactat?

Quan decideix marxar i prova durant set vegades colar-se en un vaixell que no sap on el portarà i a la vuitena aconsegueix, com a polissó, arribar als Estats Units amb l’ajuda del mariner que l’ha descobert dins la bodega. Davant d’aquesta situació, penses… no sé si tothom ho aguantaria…

Precisament, és així com comença el llibre…

Sí, perquè per mi és l’inici de tot plegat. Has de creure molt en tu i en el que busques per dir: som-hi.

Què has après d’ell?

A no defallir, a lluitar a peu i a cavall per allò que creus. Si no ho creus tu, qui ho farà? A transmetre aquesta il·lusió per aconseguir fer realitat els somnis i rodejar-te d’un bon equip, que és el que ell va fer. Els somnis els has de tenir perquè si no els tens, mai els podràs arribar a complir.

Creus que era un avançat en el seu temps?

Totalment. Era un emprenedor. Una paraula que d’un temps cap aquí ens hem posat fàcilment a la boca. Una persona que als anys quaranta o cinquanta marxa i intenta canviar la seva vida, no era massa habitual. A més, tot el que fa després amb el vi al Penedès, és d’autèntic visionari.

Què opines del llegat que ha deixat?

La veritat és que fer-se un lloc en el món del vi i mantenir la teva empremta, diferenciada i tenir-la com una marca de prestigi i de referència, té molt mèrit. Em trec el barret.

Creus que els vins Jean Leon copsen l’essència del seu fundador?

Totalment. En allò que jo sé detectar quan els tastes, sí. Són especials, únics, et fan sentir especial, que és el que ell feia sentir a la gent.

Ja tens protagonista per la teva pròxima novel·la?

Clar! Això és una màquina que no para mai. Sempre estic atent a tot el que passa al meu voltant i sempre hi ha històries que se’t creuen, que et sorprenen o que tens pendents. Tinc una carpeta d’idees i sempre n’hi ha tres o quatre que tinc començades. D’aquestes, sempre n’hi ha una que es va avançant i és en la qual estic treballant. Els llibres, com el vi, tenen un procés lent i laboriós. Quan vaig deixar “La força d’un destí”, al cap de pocs dies ja em vaig submergir en la nova novel·la que serà realitat d’aquí dos o tres anys.

El fet que siguis periodista, ajuda a crear aquests tipus de novel·les que tant et defineixen?

El periodisme és curiositat. El dia que no tens curiositat deixes de ser periodista. O ets periodista precisament perquè ets curiós, que és molt diferent de ser xafarder. La curiositat t’enriqueix, et dóna l’oportunitat d’agafar més coneixements i voler-los compartir amb la gent que et vulgui llegir, veure o escoltar. Aquesta és l’espurna que et fa tirar endavant.