Jean Leon | Persones Inspiradores

José Ignacio Carnero: “Ja no vull ser futbolista ni escriptor, vull gaudir de la vida”

CARNERO PORTADA

José Ignacio Carnero (Portugalete, 1986) és un tipus normal al qual li encanta anar al cinema de tant en tant o gaudir d’una copa de vi amb amics. No obstant això, en certes ocasions, és capaç d’abandonar la seva vida urbana per a convertir-se en un dels escriptors més de moda del moment. Alguna cosa així com un Clark Kent de les lletres. Aquest advocat de professió i escriptor per vocació va publicar, en 2019, la seva primera obra Ama i a principis d’aquest any es va editar la seva segona novel·la, Hombres que caminan solos. Aquest matí, José Ignacio, ha estat en els cellers de Jean Leon per a parlar-nos sobre aquesta convivència entre les seves dues passions, la pandèmia i l’art de saber escriure bé.

Com vas començar a escriure?

Des de sempre. Imagino que des de nen. D’una manera molt rudimentària, ja comptava les meves coses. Tractava d’explicar el meu món i tot el que no comprenia.

La teva vida personal ha influït en la teva escriptura?

En el meu treball faig el mateix… Escric. Escric demandes, recursos, contractes… Encara que en el tema legal, la precisió és absoluta, el paral·lelisme amb l’escriptura també està. El dret és contar una història a una persona que no sap res d’aquesta qüestió en concret, que és el jutge.

A l’inrevés? La teva vida d’escriptor ha influït en la teva vida laboral?

La part estètica de la literatura, la part més barroca, no pot estar en el dret. Cal ser absolutament precís i exacte. Encara que aquesta exactitud també pot estar en la literatura. De fet, és un mèrit poder ser exacte. Quan llegim a Delibes o a Pla… Són exactes! Troben l’adjectiu perfecte!

És més fàcil escriure sobre temes tristos?

La tristesa per descomptat és més fèrtil que l’alegria en la literatura. L’alegria, on troba la seva llar, és en la vida viscuda. La nostàlgia, la melancolia, la tristesa són fèrtils en la literatura i en l’art, en part, perquè ens parlen del passat o del futur… però mai és una cosa viscuda.

 Hi ha més reflexió gràcies a la pandèmia?

Jo crec que la pandèmia ens ha parat en sec. Ens ha permès reflexionar molt. Ens ha obligat a mirar cap a dins, parar a pensar i quedar-nos a les nostres cases mirant-nos a nosaltres mateixos… Si hem pogut fer això és perquè en el fons som privilegiats.

Què cal fer per a escriure bé?

Escriure hi ha molta gent que escriu bé… Bàsicament es tracta de tenir una mirada pròpia i singular i reconeixible.

Petites degustacions

Quin és el millor moment per a prendre una copa de vi?

Per a mi el millor moment per a prendre una copa de vi és el capvespre o la nit. Aquest moment en el qual busquem aquest desconnectar del dia a dia.

Una cançó per a degustar vi?

Caldria dir jazz o música clàssica però realment em sembla tan obvi i tan mentida… A mi m’agrada molt la música i diferents estils. Jo diria que qualsevol.

Un llibre per a degustar vi?

Poesia. El vi comporta lentitud i la poesia s’ha de llegir a poc a poc.

Un racó en el qual et perdries?

No sóc un fanàtic de la platja però ara m’estan entrant ganes… Alguna illa, Koh Tao, a Tailàndia.

En què et reencarnaries?

En el meu mateix per a fer-ho millor.

Si poguessis prendre’t una copa de vi amb algú, qualsevol, amb qui seria?

Amb algú del futur. Amb algú del futur que viva dins de mil o cinc-cents anys puc preguntar-li coses que no sé.

Què t’agrada fer en el teu temps lliure?

Molt senzill: llegir, escriure, viatjar i anar al cinema…

Un defecte i una virtut?

El defecte és la impaciència. La virtut… És molt dolent parlar bé d’un mateix. Jo crec que sóc de fiar.

De petit què volies ser?

Futbolista.

I de gran?

Quants més anys compleixo, aspiro a coses més senzilles: estar tranquil, ser feliç i gaudir… Ja no vull ser futbolista ni escriptor, vull gaudir de la vida.