Persones Inspiradores |

Álex Sàlmon: “Mai he canviat una portada per una amenaça”

Álex Sàlmon (Barcelona, 1962) dirigeix l’edició de Catalunya del diari El Mundo. Tranquil, elegant i educat, ens va obrir les portes del seu despatx al Passeig de Gràcia de Barcelona. Llibres, revistes, diaris, papers. Un desordre ordenat. L’atmosfera perfecta per parlar de periodisme.

 

Quan vas decidir ser periodista?
La professió em va escollir. Jo volia ser psicòleg. Als 12 anys ja em posava discs per escoltar-me a mi mateix i a COU vaig conèixer una persona que treballava a Ràdio Miramar i allà vaig començar.

 

Quines són les qualitats que ha de tenir un periodista?
Per ser un bon periodista s’ha de ser un xafarder. Preguntar-ho tot. I sobretot que no et faci vergonya fer preguntes, perquè les preguntes sempre són intel·ligents, no com les respostes que a vegades no ho són. També és molt important tenir certa cultura. Crec que un dels principals problemes dels periodistes d’avui dia és que no són humanistes. No són persones cultes. No s’ho han llegit tot. Com més cultura tens, la pregunta té més intel·ligència i més contextualització.

 

Parlant de llegir-ho tot, quants llibres llegeixes al cap del mes?
Lectures des de la primera pàgina, no masses. Em vaig passar tota l’adolescència llegint llibres des del primer capítol a l’últim. Per obligació. Quan em vaig dedicar al periodisme cultural, em vaig adonar que els llibres es podien abandonar. Que no passava res. Per exemple, “Cent anys de solitud”, el vaig començar 5 vegades i a la sisena em va enganxar. És un llibre que he tornat a llegir.

 

Abans parlaves de ser xafarder. Ho has sigut sempre?
Sempre he sigut xafarder, de preguntar molt i de picar-me. El meu pare sempre em deia que era un “per contrària” perquè sempre m’agradava portar la contrària. M’encantava i m’encanta. Crec que és un dels eixos fonamentals pels periodistes: no menjar-se el primer entrepà que li posin a sobre de la taula. Preguntar i preguntar per saber si t’amaguen alguna cosa o si algú amaga una vergonya que no vol que surti a la llum.

 

Com a director de El Mundo a Catalunya, què t’agradaria recalcar del teu diari? En què poseu èmfasis?
El nostre diari és un diari de militants. De gent pro-Mundo. Lectors als quals els apassiona el que fem i com ho fem. Som desmitificadors de personatges. Els nostres lectors també són una mica “per contrària”. Històricament el periodisme d’investigació és el nostre millor valor.

 

Cap on creus que evolucionarà el periodisme?
Estem en un moment molt dolent pels sèniors de la professió i molt bo per tots els que arriben. Especialment per les eines. Però sempre, qualsevol societat democràtica tindrà la necessitat de disposar de persones que expliquin la veritat d’allò que passa a la societat.

 

La veritat o la interpretació de la veritat…
Exactament, perquè les veritats úniques no existeixen.

 

En canvi, sí que existeix la immediatesa i la gratuïtat.
Sí, actualment són dos dels enemics de la nostra professió i cada dia ens enfrontem a ells. Estem acostumant a la societat a consumir informació gratis i això no és bo per al sector.

 

I què proposes?
Jo sóc molt amic dels murs de pagament. Que la gent que vulgui consumir informació de qualitat, la pagui.

 

Però a la gent li costarà fer el pas…
Al final, el ciutadà és intel·ligent i sap anar a aquells llocs en els quals s’ofereix bona informació i vertadera. El que hem perdut és la rutina d’anar a comprar el diari cada dia i això sí que serà complicat que torni.

 

Com encaixa el periodisme tradicional amb la nova era digital?
El periodista de paper ja no existeix. Les seves rutines han desaparegut. En primer lloc, perquè a les webs estem actualitzant informació contínuament. El picar pedra del periodista d’avui dia és constant. Abans era diferent.

 

Creus que desapareixerà el paper?
Mai. El paper té més prestigi que la versió online d’un diari. Una entrevista a la versió impresa té un valor afegit que no té la versió digital. Els fets estan a internet i les conseqüències i l’anàlisi dels fets estan al paper.

 

Canviem de tema. Tens algun referent?
Tots aquells periodistes com García Márquez, Truman Capote o Tom Wolfe quan treballava per Rolling Stone, que han fet un periodisme d’alt recorregut. Que han publicat textos molt treballats, molt contrastats i amb molta informació. I no em vull deixar a Pedro J. Ramírez. He treballat amb ell durant 26 anys i és el meu principal referent. No només a l’hora d’aconseguir informació, sinó de la manera com l’escrivia i la construïa.

 

Ser escriptor és l’evolució natural d’un periodista?
Sí, però són dues tècniques diferents. El periodisme sempre t’obliga a ser molt concís en les paraules, i l’escriptor tot al contrari. Un periodista pot ser un bon escriptor, un escriptor no sé si pot ser un bon periodista. Més que res a l’hora de recopilar informació i sintetitzar-la.

 

En alguna ocasió has comentat que un bon periodista és aquell al que li agrada complicar-se la vida. Quina ha sigut la situació més complicada a la teva carrera?
Moltes! Com a periodista, molt senzilles. Com a director, més complicades. Per la pressió que reps i per les trucades amenaçadores a les deu de la nit per avisar-me sobre les conseqüències de publicar o no una informació. Sobretot, si va a la portada. Al món empresarial i als polítics, els hi fa molta por sortir a les portades dels diaris.

 

Has arribat a canviar alguna portada per una trucada?
Mai. Normalment l’amenaça és: “Trucaré a Pedro J.” i jo sempre he respost el mateix: “Et donaré el telèfon”.

 

Entre portada i portada, m’imagino que tens algun moment per a tu. Què t’agrada fer en el teu temps lliure?
Ana María Matute sempre responia: “Mirar-me el dit gros del peu”. Jo no tant, però quasi. Lectura, lectura i lectura. Compartir hores amb els amics, gaudir del menjar i del bon beure. Ara m’he aficionat a les sèries de llarg recorregut com “The Wire”, “Breaking Bad” o “Game of Thrones”.

 

Què li recomanaries a un jove estudiant que no sap si matricular-se a periodisme?
Que si vol guanyar diners, no es dediqui a aquesta professió. Però si vol gaudir i conèixer a molta gent que no coneixeria si treballés en la professió en la qual guanyaria molts diners, que es dediqui al periodisme.

 

Com a professor universitari, com veus la nova generació de periodistes que arriben?
Els hi veig coses positives i coses negatives. Com a positiu, són uns papers absorbents. Com a negatiu, que no tenen una cultura amplia i no llegeixen. Un periodista sense cultura amplia, és un mal periodista.

 

Ja per acabar, un periodista neix o es fa?
De tot una mica. Un 70% es fa i un 30% s’hi neix. No hem d’oblidar la tècnica. Sense ella no s’arriba enlloc.

 

[videos file=”https://youtu.be/TnJ8qKfr614″ width=”” height=””][/videos]

 

 

PETITS TASTETS

 

T’agrada el vi?
M’apassiona el vi.

 

Quin és el millor moment per prendre una copa de vi?
Qualsevol moment menys a primeríssima hora del matí o a ultimíssima hora de la nit. O sigui, de 10 a 24, quan vulguis.

 

Una cançó amb la qual degustar un bon vi?
Qualsevol del Leonard Cohen.

 

Un racó en el qual et perdries?
El barri gòtic de Barcelona. En el claustre de la Catedral.

 

Amb qui et reencarnaries?
Tornaria a començar jo mateix.

 

Què fas en el teu temps lliure?
Llegir i mirar sèries.

 

Un defecte i una virtut?
Defecte: La meva obsessió per l’ordre desordenat. Virtut: La meva obsessió pel desordre ordenat.

 

Què volies ser de petit?
Petit.

 

I de gran?
Petit.