Va tenir una infantesa dura i plena d’infortunis. L’any 1941 el tràgic incendi de la ciutat de Santander va reduïr a cendres la casa i les possessions de la família Carrión. Això els va obligar a emigrar a la pròspera ciutat de Barcelona. Malauradament, les desgràcies van continuar i pocs mesos més tard, l’1 de juliol d’aquell mateix any, el pare de Ceferino i el seu germà gran van morir a alta mar quan el vaixell en què treballaven va ser torpedinat per error.

Tanmateix, i malgrat els cops de la vida, el jove Ceferino sempre va somniar amb viatjar i conèixer món. I un matí quan només tenia 19 anys va agafar una petita maleta i gairebé sense diners va emprendre un llarg i difícil viatge que el va portar primer a París i posteriorment a Nova York, de polissó en un vaixell mercant.

A les poques hores d’arribar a Nova York ja treballava recollint plats per 4 $ al dia en un club del Rockefeller Center. Però, de nou va haver d’emprendre el seu viatge ja que sense documentació tenia por de ser detingut per la policia i ser deportat a Espanya. Ceferino va recórrer els Estats Units d’est a oest i va arribar a la ciutat on començaria a canviar la seva sort: Hollywood.

El glamour d’aquest paradís del cinema i l’espectacle va fascinar al jove Carrión. Tot era possible a la ciutat de les estrelles, fins i tot per a un pobre immigrant com ell.

Decidit a legalitzar-ne la situació, Ceferino es va allistar com a voluntari a l’exèrcit dels Estats Units durant la guerra de Corea. D’aquesta manera dos anys més tard va poder obtenir la nacionalitat americana i, tal com feien els joves actors de l’època, es va canviar el nom. A partir d’aquell moment es va dir Jean León, un nom que encaixava amb la seva audàcia i el seu caràcter indomable.

Per un atzar de la fortuna, Jean León va aconseguir treballar com a cambrer a Villa Capri, en aquells moments un dels restaurants més luxosos de Hollywood, propietat de l’actor Frank Sinatra i del mític jugador de beisbol Joe di Maggio, entre d’altres.

A Villa Capri ben aviat es va fer amic de molts dels joves actors que hi acudien esperant ser descoberts per algún director de cinema. Així va conèixer actrius i actors com Natalie Wood, Grace Kelly, Lana Turner, Judy Garland, Debbie Reynolds, les germanes PierAngeli o James Dean entre d’altres.

Aquells temps, viscuts tan intensament, van deixar un munt d’anècdotes i records. Durant el dia es rodava i a la nit se succeïen les festes que sempre acabaven a casa del compositor Jimmy Van Heusen.

El primer negoci amb futur de Jean León arribaria algun temps més tard, arran de la seva amistat amb l’actor James Dean, que havia aconseguit la fama amb les pel·lícules East of Eden, Rebel Without a Cause i Giant.

L’èxit va permetre a James Dean associar-se amb el seu amic Jean León i complir un somni que tots dos compartien des que es varen conèixer: crear el restaurant més luxós de Hollywood. El restaurant es va anomenar La Scala. El mateix Jean León va triar el lloc a Beverly Hills i tots dos van treballar plegats per aconseguir un restaurant únic i personal.

La tràgica i sobtada mort de James Dean va afectar moltíssim a Jean León, ja que els unia una forta amistat, el mític actor havia de ser el padrí del seu fill.

Tot i la desgràcia, Jean León va decidir continuar tot sol el projecte. Va demanar en préstec 3.500 dòlars i l’1 d’abril de l’any 1956 va inaugurar en ple centre de Beverly Hills el restaurant La Scala.

En poc temps aquell petit restaurant es va convertir en el lloc habitual on es donaven cita les celebritats del moment: actors i directors famosos, poderosos productors i polítics influents desfilaven per les taules de La Scala.

Marilyn hi anava molt d’hora, a les 5:30 que era quan La Scala obria per la tarda. L’actriu sempre s’asseia a la taula número 14. El cèlebre actor Paul Newman, hi arribava una mica més tard, a les 7:30. El client més pesat, segons Jean León, era Humphrey Bogart. Després de sopar sempre acabava malparlant dels directors i productors de Hollywood. Warren Beatty quan hi anava sol s’estimava més sopar a la cuina. Altres habituals eren Fred Astaire, Zsa Zsa Gabor, Tony Franciosa, Marlon Brando, Robert Wagner, Gary Cooper o David Janson, que sempre els agradava seure a les mateixes taules, molt sovint als racons més discrets per tal de no ser vistos.

Jean León va conèixer cinc presidents dels Estat Units, incloent-hi Lyndon B. Johnson. L’any 1962 va estar amb Richard Nixon la nit en què aquest va perdre les eleccions. Amb el president Kennedy sovint parlaven d’Espanya i sempre es trobaven quan aquest visitava Los Ángeles. Del president Ford, Jean León deia que era el més agradable de tots els presidents i, finalment, amb Ronald Reagan compartia la passió pels bons vins.

L’atzar també va voler que Jean León fos possiblement una de les persones que va veure per última vegada a Marilyn Monroe amb vida. La nit del 4 d’agost del 1962, Marilyn el va trucar per telèfon: no es trobava bé i li va demanar que li portés alguna cosa de menjar a casa seva a Brentwood. Quan Jean León hi va arribar, va veure que Marilyn no estava sola. L’endemà va aparèixer morta. Tot l’assumpte es va silenciar. En Jean León es va negar a parlar sobre l’assumpte, va al·legar que era un tema polític massa greu.

Amb els temps La Scala es va convertir en un clàssic de Hollywood. Un punt de referència de l’elegància i el glamour de la Meca del cinema. Jean León i el seu restaurant fins i tot van traspassar la seva fama i es van convertir en personatge i lloc de ficció dels best sellers més cèlebres sobre l’amor i el luxe, cal destacar-ne els escrits per Jackie Collins i Judith Krantz.

Jean León era conegut i respectat als cercles gastronòmics de tot el país, tanmateix encara li restava una cosa per fer. Als seus innombrables sopars, dinars i banquets, Jean León escollia personalment el vi amb tota cura. I sovint, tot i que era un reconegut tastador de vins, es lamentava que no li era possible trobar el vi “perfecte” , al seu gust.

Llavors va començar la seva segona gran aventura: crear un vi que duria el seu nom, un vi únic i especial perquè el degustessin els seus amics més preuats. Per a aquesta aventura calia trobar la millor terra i el clima més idoni, els millors ceps i, finalment, el millor procés d’elaboració. Va viatjar arreu del món a la recerca de terres, fins que va arribar a Catalunya i allà, al bell cor del Penedès va trobar el lloc que cercava. Jean León va adquirir la propietat actual, constituïda per 150 hectàrees de terreny argilós calcari i distribuïda al llarg d’un vessant lleugerament inclinat i orientat cap al sud.

I després va adquirir, a preus elevadíssims, empelts de vinyes de cabernet sauvignon, merlot i chardonnay tots ells comprats a bodegues franceses de reconegut prestigi com Château Lafitte-Rothscild, La Lagune i Corton Charlemagne. Davant la sorpresa dels viticultors del Penedès, va manar arrencar els ceps locals existents i plantar-hi aquelles varietats desconegudes. Jean León passava així a la història per ser capdavanter en la plantació de varietats nobles a Espanya.

Finalment es va construir el celler i Jean León va donar total llibertat al seu enòleg Jaume Rovira perquè la dotés dels avenços tecnològics més innovadors i per treballar-hi amb els criteris de qualitat més exigents.

Ara, com llavors, la bodega Jean León segueix fidel al mandat del seu fundador. L’enòleg Jaume Rovira supervisa personalment les operacions a la vinya i al celler.

Aquesta és la increïble història de Jean León, un jove idealista que es va obrir camí en temps difícils i va aconseguir veure realitzats els seus somnis. Els dos darrers anys de la seva vida, adolorit per una greu malaltia, els va passar navegant en solitari en el seu vaixell “La Scala a Mare”. Era la seva manera de dir adéu a aquell món que tantes emocions li havia fet viure.

Avui el record d’aquell home genial i de la seva singular aventura ens ve a la memòria cada cop que destapem una ampolla del vi que du el seu nom: Jean León